L’Odi.
Com humans este sentiment, el qual casi sempre va lligat al de l’enveja, han estat intimament lligats a la nostra història, provocant efectes molt negatius; eixemples crec que tots coneguem.
L’odi es com una brasa que tenim a la mà i que al final a l’unic que crema es al portador, puix el converteix en mesquí i roí, pero el que també ocorre es que afecta als nostres semejants, puix provoca dolor i ofensa al nostre voltant.
Vé en gran part com a consequència del nostres propis sentiments d’inferioritat, complexos, insatisfaccions, enveges davant supostes virtuts que apreciem en nostres semejants i objetius del nostre pecat.
Davant estos sentiments, hi ha un que pot combatre’l; es tracta del perdó.
El perdò es un acte que pareix que s’haja perdut en el temps; es una actitut que poques voltes es veu, pero en canvi es la solució per a rectificar i esmenar els mals que l’odi i l’enveja infundixen a les nostres ànimes.
Les persones no sempre tenim, o millor dit trobem, el perdó al nostre interior i ens deixem dur per el rencor i l’odi provocant poc a poc el nostre declivi espiritual.
Hem de tindre en compte que per mig del perdó ens apropem a la doctrina de Jesucrist; i si deixem que ella ens invada podrem vore nostres vides des d’un punt de vista distint, eliminant les coses superficials i valorant les coses reialment importants.
També el Perdó es sinònim de Pau: màgica paraula de la que tots ens recordem sols en certs moments, a mès de forma egoiste. Si forem capaços de perdonar; la pau seria certa. Un abraç per una ofensa de segur es el millor camí.
Diu una llegenda arab que dos amics viajaven pel desert i en un moment del camí discutiren. Un ofés, sense res que dir, va escriure a l’arena: “Hui, el meu millor amic en va pegar una galtada a la cara”.
Continuaren endavant i arrivaren a un oasi on decidiren banyar-se. El que havia sigut ofés comença a aufegar-se, siguent salvat per l’amic. Al recuperar-se’n agarrà un cisell i va escriure en una pedra: “Hui, el meu millor amic em va salvar la vida”.
Intrigat l’amic preguntà:
¿Perqué despres et vaig llastimar escrigueres a l’arena i ara escrius en una pedra?
Somrient, li va respondre:
“Quan un gran amic ens ofen, deurem escriure en l’arena on el vent del oblit i el perdó se encarregue d’esborrar-lo i apagar-ho; per contra quan ens pase algo important, deurem gravar-lo en la pedra de la memòria del cor on cap vent en tot lo mon podrà esborrar-lo”.
Joan Batiste Payà i Martínez
Germandat de les Set Paraules
i El Crist del Perdó
RSS feed Comments
